METRÒPOLIS: RELATS CONJUNTS


A finals del s. XX del segon mil•lenni d.C. hi havia un antropòleg que ja ho havia dit, l’únic que ens quedava per evolucionar era la tecnologia. I així va succeir durant tot el següent mil•lenni.
Ja no necessito peus per córrer, mans per agafar, cor per sentit, cervell per pensar, sexe per procrear. Ara em batega els volts i m’eixamplo amb xips i bits, creixo amb Mb i Gb.
Ja no em preocupa si la roba no m’hi cap, o si està passada de moda o si és massa cara. Sempre estic perfecta davant del mirall, dono les respostes adequades i mai fora de to, guardo un alt equilibri emocional i nutricional. No he plorat mai i no he sentit mai tristesa o alegria. Una biologia perfecta. Una tecnologia perfecta i eterna.
Però noto una molèstia cada 28 dies que no sé de què pot ser, em sento sola i m’agradaria tenir algú al meu costat, tenir mans per acaronar, cor per estimar i cervell per pensar. Em faig la revisió neuro-electrònica i només em surt una paraula: MENSTRUACIÓ. No tinc cap resposta. No puc entendre. No em trobo bé. Desitjo desendollar-me. Necessito saber per què?

5 comentaris:

Mireia ha dit...

un relat ben fet i sorprenent

Pd40 ha dit...

molt original, la tecnologia no té totes les respostes :)

Cèlia ha dit...

Així ho espero. M'agrada mirar endavant, la ciència ha d'avançar però em sembla que encara no som prou sapiens sapiens sapiens.

Cèlia ha dit...

Blogger Striper ha dit...

Perque ens calen respostes encara que siguin per saber el perque del dolor,,,

Blogger Tondo Rotondo ha dit...

Per motius obvis no puc parlar entenimentadament de la menstruació, però suposo que a banda del mal tràngol periòdic, és un moment que et recorda qui ets, d'on vens i que t'aferma a la mare terra... Naltrus els homes anem per altres viaranys...

Blogger Jordi Casanovas ha dit...

quina por no? i que trist al mateix temps.

Anònim Carme ha dit...

Ja tens una bona raó, per molt lluny que anem, acabarem ensopegant amb les mateixes coses.

Cèlia, has rebut un mail meu sobre Personatge s Itinerants?

Blogger Cèlia ha dit...

És cert, sempre volem saber... per què?, és la curiositat sapiens, suposo.
Bé tondo, no sé com però l'escrit m'hi ha dut, coincidències amb la vida real, suposo.
Jordi, salutacions, sí, ha quedat trist però el teu també és força irònic i, per les dones, quina por!
Carme, també ha quedat pesimista. No, no he rebut el teu mail. El carter està a la platja i s'ha despistat, fins i tot les ones tenen aquestes coses. L'espero.

Blogger XeXu ha dit...

Ni amb l'evolució de la biologia i la tecnologia us en salveu de 'la roja'. D'acord, un símil lamentable, i més avui. Bon relat, però esperem que el futur no sigui així, oi?

Blogger Cèlia ha dit...

De fet xexu (benvingut, per cert) és una mica incongruent amb la biologia perfecte no procreativa, però m'he donat aquesta llicència "roja".

Blogger Cèlia ha dit...

I reflexionant una mica més penso que Tondo tens raó, m'hi ha portat les circumstàncies vitals i la reafirmació de ser dona, la connexió amb la mare terra que no vull perdre de cap de les maneres. trobo precioses les teves paraules.

Blogger zel ha dit...

Parlant de bons relats, el teu sí que m'agrada!!!!! Ara, anem cap allà mateix, hi ha coses que semblen imprescindibles, oi?

Blogger Cèlia ha dit...

ha estat ben curiós zel les nostres coincidències, hem humanitzat els nostres androides de la manera més humana possible (fluids de diferents tipus i diferents funcions), m'ha fet somriure... final de curs? com funciona la nostra ment!

barbollaire ha dit...

Buufff!!
i jo ara que dic?
Trobo el teu relat original i ple d'una estranya dolcesa i sentiment.

M'agrada molt.
El trobo genial.

Petonet ;¬)*