VERSATGE

“ no llegeixis aquestes paraules

deixa que et penetrin

com la humitat de la pluja “

Fragments V –miracle & imatges- Rotacions. Pere Roca Lloret

Guaito Miramar des de la meva habitació; he posat el balancí davant del balcó i veig com va deixant de ploure.

Noto les llàgrimes de l’ànima. Potser se m’ha fet presonera de la tristor.

- No, no posis el filtre i deixa que la vida et penetri. Podries tenir sorpreses. La lectura és el codi que desxifra i les paraules amaguen el veritable sentit.

Voldria fondre’m amb les estrelles i formar part del cosmos sense consciència, però hi ha moltes paraules que han anat calant dins aquest esperit rebel i, com més penso, sento, estimo, ploro, ric, m’entusiasmo, em diverteixo, faig l’amor, treballo, compro, netejo, menjo, explico, ensenyo, canto, aprenc, escolto, miro, jugo, crido, xiuxiuejo, parlo, callo, m’enrabio, em deleixo, desitjo i emmalalteixo, van penetrant, es van enfortint i es van ramificant sota la pell com una vena més corrent pel meu cos.

De fa un temps ençà m’adono que cal prendre decisions importants i que, molts cops, no les volem prendre.

Decisions que ens afecten personalment i decisions que afecten els qui conviuen prop nostre.

Voldria que es recordés la meva passió i aquesta passió es guardés dins del cor del nostre amor. Res més. I a més... tenir pensaments amb imatges de colors, amb sentiments transcendents, i els sentits vius. De moment, començo a tenir amics que s’han anat desviant del camí de la vida cap a una altra part del cosmos, començo a enyorar família amb qui havíem compartit moments vitals i intensos, començo a notar que molta gent que coneixia i formava part del meu món quotidià ja no hi és. De vegades he plorat per la seva pèrdua i, de vegades, no.

Voldria, en fer balanç del meu espai/temps, poder canviar algunes coses. No sóc prou sàbia per saber què, però sí prou intuïtiva per adonar-me que hi ha coses que no poden funcionar perquè vivim una realitat irreal, una realitat d’irresponsabilitat i de superficialitat que ens impedeix trobar-nos amb la felicitat i xerrar una estoneta amb ella amb tota tranquil·litat, deixant que les paraules penetrin dins nostre com la humitat de la pluja, sense esperar la veritat que no ens agrada.

Voldria que tothom visqués la vida que li pertoqués viure, acceptar els fills com són, els companys com són, els pares com són, els amics com són, acceptar com som. Guaito al meu voltant i m’adono que llegim la vida sense deixar que ens penetri. Quan plou ens amaguem sota el paraigua perquè la passió no ens impregni de ganes de viure; em sembla que no està ben vist. Hi ha vides que s’han quedat a casa els dies de pluja per restar ben seques, seques i ermes.No acceptem la vida. Per sort, he conegut gent compromesa que han deixat que algunes paraules els penetrin i s’impregnin d’amor i de valentia.

Cada dia prenc noves decisions. Algunes vegades retrocedeixo, m’equivoco, d’altres tinc por i m’envaeix la melanconia. Però si VULL prendre un refresc amb la felicitat i fer-la petar una estona, m’he de deixar mullar bé per aquesta pluja fina de tardor.